Notícies

Publicades les actes del congrés Regadiu, Societat i Territori.

Publicades les actes del congrés homenatge a Thomas F. Glick

divendres, 10 de abril de 2015

A propòsit de la recent edició de les actes del congrés Regadiu, Societat i Territori, a càrrec de Carles Sanchis Ibor, Guillermo Palau, Ignasi Mangue i Luis Pablo Martínez, patrons i col·laboradors de la Fundació Assut, publiquem ací el text que Vicent Sales, president d'aquesta mateixa institució, dedica al professor Thomas F. Glick a manera de pròleg:

"Els estudiosos dels regadius tradicionals som deutors de l'aportació intel·lectual de Thomas F. Glick. La seua cèlebre obra sobre el regadiu i la societat de la València medieval va indicar el camí a seguir per a molts historiadors i va obrir noves perspectives per a investigadors d'altres disciplines acadèmiques, a la vora del Mediterrani i a l'altre costat de l'Atlàntic.

Thomas F. Glick es va aproximar a la història de la nostra terra amb l’esperit del científic, disposat a disseccionar-la, a analitzar i concloure. Però el contacte amb els camps regats li va commoure. L'objecte d'estudi no era cosa immòbil i relicte, estava viu, era un anar i tornar d'aigua, d'homes i recursos, de vides. Hi havia en aquestes hortes un present complex i palpitant. I des de llavors es va quedar amb nosaltres, no solament per a mostrar-nos el que havien sigut aquests regadius, també per a compartir el que volem que seguisquen sent. El compromís de Thomas F. Glick no és només intel·lectual, és fonamentalment un compromís cívic. És un dels nostres.

Per la qual cosa, en la Fundació Assut vam entendre que organitzar un congrés homenatge a Thomas F. Glick era una forma de retornar el que havíem rebut. I es va poder dur a terme, no sense esforç, amb la sensació que no fèiem sinó vehicular l'anhel de molta més gent, d'ací i dels innombrables llocs fins a on ha arribat la seua obra, dels llocs fins a on ha portat les nostres hortes.

El congrés Regadiu, Societat i Territori va ser possible pel treball conjunt de la Fundació Assut i de les dues universitats públiques de la ciutat: la Universitat de València i la Universitat Politècnica de València. Necessitàvem un espai i un temps per a mostrar el que havíem après a partir del coneixement de la seua obra; per a dir-li que les pàgines que sobre els nostres regadius ens va regalar havien mobilitzat el que semblava immòbil. I havien generat moltes més pàgines, també controvèrsies i noves idees, com les que ara s'arrepleguen en aquest volum.

Moltes gràcies per tot."

Vicent Sales, president de la Fundació Assut

En la foto, Vicent Sales i Thomas F. Glick, durant el congrés.

L'Albufera per a ningú

L’Albufera per a ningú

dijous, 5 de març de 2015

L'ús públic i el gaudiment ordenat, l'ensenyament i l'estudi dels valors ambientals i culturals són funcions prioritàries a l’Albufera. Ho diu la llei d'espais naturals i ho confirmen les directrius de gestió del parc natural. No obstant açò, la realitat és una altra. D'antuvi, l'elaboració d'un Pla d'Ús Públic porta una dècada parada, l'únic mirador de la llacuna està tancat fa un any, i l'horari de l'únic observatori en condicions de tot el parc, el del Racó de l’Olla, no cobreix les necessitats dels usuaris, especialment els caps de setmana.

En un document presentat fa uns dies en la Direcció General de Medi Natural, quinze associacions, ONG i empreses que treballen a l’Albufera manifesten la seua preocupació davant una situació que és impròpia del tercer aiguamoll més important de la península Ibèrica. La falta d'equipaments limita el gaudiment de l'entorn i la possibilitat de dur a terme activitats d'educació i divulgació, impedeix situar aquest espai entre les destinacions preferides dels turistes de naturalesa i dificulta qualsevol intent de dinamització de l'economia local en aquest sentit.

Davant aquesta realitat, les entitats insisteixen en la necessitat de reconèixer l'observació de les aus i el turisme de naturalesa com un procés participatiu de la societat en la cura i la conservació dels seus paisatges. I reclamen que s'aborde decididament el citat Pla d'Ús Públic del parc natural —alhora que el Pla Sectorial de Turisme de Naturalesa i Biodiversitat 2014-2020 que suposadament està impulsant la Generalitat Valenciana— i que es resolga urgent i efectivament la seua manca d'equipaments.

El document està signat per SEO/BirdLife, Acció Ecologista-Agró, la Fundació Assut, la Societat Valenciana d'Ornitologia, l'Associació Valenciana d'Educació Ambiental i Desenvolupament Sostenible, l'Associació Ambiens, l'Associació Espanyola de Fotògrafs de Naturalesa i l'Associació de Guies de Birding de la Comunitat Valenciana, així com per mitja dotzena d'empreses de turisme de naturalesa que operen o tracten d'operar al parc natural de l’Albufera.

Xarxa de Territoris Arrossers situats en l'entorn d'espais naturals protegits

La Xarxa de Territoris Arrossers: oportunitats per a la cooperació

dilluns, 17 de novembre de 2014

Els passats 13 i 14 de novembre, vam estar a Amposta (Tarragona), convidats pel Consell Comarcal del Montsià, per a participar en una trobada entre representants dels diferents llocs que, de moment, integren la Xarxa de Territoris Arrosserss situats a l'entorn d'espais naturals protegits: el Delta del Po (Itàlia), la Camarga (França), el Delta de l’Ebre, L’Albufera de València i Doñana.

L'objectiu era dissenyar definitivament les bases d'una col·laboració que, a partir d'ara, de cara al període 2014-2020, permeta als agents interessats d'aquests territoris —i d'uns altres que puguen anar incorporant-se, com tal vegada el Parc Natural de Pego-Oliva— presentar conjuntament projectes de cooperació en el marc europeu, projectes relacionats tant amb la producció o la comercialització de l'arròs com amb la recerca dins del sector, la valorització del patrimoni natural i cultural, o la creació de productes turístics sostenibles.

A falta de presentar-se les conclusions definitives en un manifest de col·laboració, les diferents taules de treball van acordar finalment anar consolidant a poc a poc aquesta xarxa a partir d'unes poques premisses. En primer lloc, es va decidir no dotar a la xarxa de cap estructura administrativa que no fóra la que establisquen els propis acords puntuals de ‘partenariat’ entre els seus membres. D'altra banda, el Consell Comarcal del Montsià es va comprometre a seguir oferint de moment una mínima cobertura de comunicació i coordinació a la xarxa a fi que aquesta seguisca tenint visibilitat. I, finalment, es va plantejar la necessitat de definir un interlocutor per cada territori que vaja incorporant a la xarxa nous agents en el seu àmbit d'actuació, comesa que, en el cas de l’Albufera, bé podria recaure a partir d'ara en els gestors del propi Parc Natural.

Jornada agroambiental al Delta del Llobregat

Una jornada agroambiental al Delta del Llobregat

dilluns, 17 de novembre de 2014

Dissabte passat, 15 de novembre, Ignasi Mangue, company de la Fundació Assut, va participar en la interessant jornada agroambiental ‘Després d'Eurovegas, quin Delta volem?’, celebrada a la Masia de Can Comas, situada al bell mig del Parc Agrari del Baix Llobregat, al Prat de Llobregat.

La jornada, organitzada per la Plataforma Delta Viu i la Unió de Pagesos, es va desplegar al llarg del dia en un cicle de distintes xarrades i activitats participatives i de debat, que van servir per fer un diagnòstic sobre la situació actual del Delta del Llobregat des de diferents àrees de coneixement i distints angles de percepció i grups d'interessos, amb la finalitat de descriure i debatre sobre els principals reptes immediats i futurs al voltant de la seua correcta gestió i conservació.

Durant aquesta jornada també es va produir un intercanvi d'experiències amb altres models de gestió territorial agropecuària centrats igualment a zones humides del litoral mediterrani, com són el Delta de l'Ebre i l'Albufera de València. En relació amb a aquest darrer cas, la Fundació Assut va explicar el seu projecte de Custòdia del Territori del Tancat de l'Estell i altres aspectes generals sobre problemàtiques i potencialitats dels paisatges de l'aigua de l'Horta de València.

(En la foto, a la taula, Ignasi Mangue, de Fundació Assut; Xavier Abril, del Parc Natural del Delta de l'Ebre, i Dani Forcadell, de la Unió de Pagesos)

Vicent Moncholí en les V Jornades Estatals de Custòdia del Territori

Un llaurador de l’Estell en les Jornades de Custòdia del Territori

dijous, 6 de novembre de 2014

El passat 5 de novembre, durant les V Jornades Estatals de Custòdia del Territori celebrades a Barcelona, vam assistir a una taula redona sobre la visió que els diferents agents sectorials tenen d'aquesta eina clau per a la sostenibilitat del paisatge. La custòdia, encara insuficientment coneguda entre nosaltres però ben estesa a altres països, tracta d'unir als propietaris i usuaris de la terra amb els ciutadans que aprecien i volen conservar el seu paisatge. En el debat, moderat per Sergi Marí, coordinador de la Xarxa de Custòdia del Territori, hi havia representants de diversos àmbits: la ramaderia extensiva, la gestió de l'aigua, la construcció, la caça i l'agricultura.

I l'agricultura va estar representada precisament per Vicent Moncholí, agricultor de l'Albufera, amant d'aquest paisatge de marjal i principal interlocutor en l'acord de custòdia que la Comunitat de Regants de l'Estell manté amb la Fundació Assut. Vicent es va mostrar convençut del potencial que aquest instrument té per a conciliar interessos i reconduir-los cap a la conservació i la revaloració del territori. I va insistir en la conveniència de comptar amb la implicació de l'agricultor i de dignificar el seu treball com a garant de la conservació del paisatge.

En la taula es va parlar també de la necessitat de fer un esforç en la comunicació i en la sensibilització, a fer entendre què és la custòdia fins i tot als qui treballen en assumptes relacionats amb ella i no acaben d'assabentar-se. Per exemple, als departaments d'Agricultura, d'Hisenda i de Justícia de les diferents administracions; perquè adeqüen la legislació i la fiscalitat a la nova realitat de la conservació i la sostenibilitat del territori. També, a l'empresa privada, que pot trobar en la custòdia interessants possibilitats. I als sindicats agraris i a les associacions d'agricultors, com va insistir Moncholí, representants dels qui xafen diàriament un sòl que, a banda de produir recursos alimenticis, genera també vida, paisatge i cultura.

Naix el primer banc de palla d'arròs a l'Albufera

Naix el primer banc de palla d’arròs a l’Albufera

dimarts, 21 de octubre de 2014

El primer banc de palla d'arròs de l'Albufera de València és una iniciativa d'Acció Ecologista-Agró, el Sistema de Participació de Garantia d'Ecollaures i la Cooperativa Agroecològica L'Aixada com Eixida i que compta amb la col·laboració de l'Escola de Capatassos Agrícoles de Catarroja (Diputació de València), la Fundació Assut, SEO/BirdLife, Col·lectiu Trellat, CERAI (Centre d'Estudis Rurals i d'Agricultura Internacional) i la Societat Espanyola d'Agricultura Ecològica. Este pioner projecte pretén donar als possibles demandants d'este producte (la palla de l'arròs) la possibilitat d'obtindre-lo d'una manera senzilla, posant en marxa un sistema d'empacat i arreplegada de la palla, sota demanda, al preu d'un euro per bala de palla. Este és únicament el preu de l'empacat, ja que amb esta iniciativa s'aprofita un residu agrícola que no té altra gestió, amb la qual cosa és completament gratuït.

Els usos per a la palla de l'arròs són molts i molt diferents. Per exemple, per a elaborar encoixinats en camps de cultiu. Amb una coberta de palla, afavorim la retenció d'humitat al terreny, evitem el creixement de les males herbes i, a poc a poc, la palla es descompon i proporciona nutrients al terreny. També es pot utilitzar la palla com a material de bioconstrucció, un camp en desenvolupament on cada vegada hi han més iniciatives de construcció amb materials naturals i la palla n'és un d'ells. A més a més, podem aplicar la palla per a fer encoixinats en reforestacions o per a evitar l'erosió del sòl en espais forestals.

Si tens un hort urbà, ets llaurador professional, bioconstructor, pertanys a una entitat que es dedica a la reforestació o se t'acudix algun possible ús alternatiu per a la palla de l'arròs, tens una setmana per tal de fer la teua comanda. Les comandes i totes les consultes que necessiteu fer les podeu gestionar enviant un correu electrònic a tancatdelapipa@gmail.com.

Amfibi 2014, segona part

Amfibi 2014, segona part: ‘Félix i l’Albufera’

dijous, 2 de octubre de 2014

"En l’Albufera s’estan vessant residus de fàbriques, s’estan vessant filtracions de DDT dels arrossars, s’estan vessant substàncies que no només acaben amb la puresa de les aigües sinó que maten la fauna ictiològica de l’Albufera.» Amb el seu peculiar estil, Félix Rodríguez de la Fuente denunciava així l’estat en què es trobava l’Albufera de València als anys setanta en un episodi del seu programa Vida salvaje en TVE.

Era el 28 de juny de 1970, i allò que el naturalista deia per primera vegada en televisió era el que li havien traslladat científics i naturalistes valencians com Ignacio Docavo o Miguel Gil Corell: el pèssim estat de conservació de l’Albufera. Una denúncia que es venia fent des de fa anys des dels àmbits científics, però que fins a aquest moment no havia trobat pràcticament cap ressò als mitjans de comunicació.

El programa, que no s’havia pogut tornar a veure després d’aquella primera emissió, ha estat recuperat ara per la Fundació Global Nature i la Fundació Félix Rodríguez de la Fuente, junt a altres fragments audiovisuals on el conegut naturalista fa referència a l’Albufera, i es va poder veure durant l’última edició del Festival Amfibi, organitzat per la Fundació Assut a la Trilladora del Tocaio al Palmar.

Però als anys setanta, la contaminació no era l’únic problema al qual s’enfrontava l’Albufera, un dels aiguamolls més importants de la península per la seua biodiversitat i riquesa ecològica. En el context del boom turístic i de la construcció, als anys seixanta s’havia aprovat un pla per urbanitzar la Devesa del Saler, la franja boscosa que separa l’Albufera del mar Mediterrani.

«La Devesa del Saler, el pinar de Pinus halepensis, aquest bosc, aquesta comunitat de plantes mediterrànies verdaderament única en la península Ibèrica, també ha de conservar-se en tota la seua integritat perquè forma part de l’àrea de l’Albufera de València.» Així explicava Rodríguez de la Fuente la importància ecològica del bosc de El Saler, per fer una advertència final: «Seria tremendament perillós alterar el que resta ja d’aquesta bella Devesa del Saler.»

Segons Odile Rodríguez de la Fuente, filla del conegut divulgador de la natura, aquest programa mostra «un factor fonamental del canvi de pensament que s’estava produint». La vicepresidenta de la Fundació Félix Rodríguez de la Fuente opina que «el fenomen Félix Rodríguez de la Fuente diu molt més dels espanyols que del propi Félix, ja que buscaven una finestra per a donar veu a aquestes inquietuds, com demostra el cas del Saler».

.

.

L’inici de l’atenció mediàtica al Saler

Les paraules de Félix Rodríguez de la Fuente no van ser ben rebudes per les autoritats locals i pels diaris valencians, que van criticar durament el naturalista a través de diversos editorials en premsa. Una de les qüestions on els mitjans van posar més el focus va ser la proposta per part del presentador d’ubicar una reserva d’animals africans en el bosc de la Devesa, per evitar la seua destrucció i al temps compaginar-ho amb els fins turístics.

Així, Rodríguez de la Fuente proposava la introducció «d’espècies africanes com les girafes, els rinoceronts negres, els òrixs, les grues coronades, altres classes d’antílops, els flamencs, els ànecs que ja hi viuen, els marabús… perquè en l’anomenat safari fotogràfic, en aquest paratge incomparable, poguera haver un complement meravellós del que és l’Albufera de València i del que és la costa del Mediterrani espanyol en quant a autèntica mina, autèntic far que crida als turistes de tot el món». Una proposta que difícilment s’entén des de la perspectiva actual, però que potser entroncava amb la línia que havia defensat el propi Ignacio Docavo, que buscava una nova ubicació per al zoo de València que dirigia.

En tot cas, aquesta emissió va ser la primera vegada que la urbanització es qüestionava públicament en els mitjans de comunicació, ja que fins aleshores el pla era àmpliament acceptat per grans sectors de la societat, que l’entenien com un sinònim de progrés i de beneficis econòmics. L’emissió de Vida salvaje va servir per subratllar la importància ecològica de l’espai i la seua íntima relació amb l’Albufera de València.

Pocs anys després, entre 1973 i 1974, el diari Las Provincias va emprendre una campanya contra la urbanització, donant veu als científics i al moviment ciutadà i ecologista que havia crescut per a defensar el Saler, i que finalment aconseguí que la urbanització no es duguera a terme. Les seues petjades encara estan presents al paisatge de la Devesa, però la mobilització va crear el clima necessari perquè, ja en democràcia, l’Albufera i la Devesa foren declarades Parc Natural i protegides definitivament en 1986. Malgrat això, tal i com l’arquitecte Carles Dolç va recordar durant el Festival Amfibi, «les pressions urbanístiques han continuat i continuaran sobre l’Albufera». Serien igualment efectives avui dia les paraules d’un naturalista a la televisió o la campanya mediàtica d’un diari local per a poder salvar aquest espai natural dels seus reptes actuals i futurs?

Anna Mateu. Cap de redacció de Mètode. © Mètode 2014. Notícia.

Festival Amfibi

Amfibi 2014, primera part

dilluns, 7 de juliol de 2014

Amfibi és un certamen centrat en els paisatges culturals de l'aigua. Està dedicat a divulgar i promoure la conservació i la recuperació dels valors naturals i patrimonials dels aiguamolls, dels sistemes tradicionals de regadiu i els ecosistemes agraris; a fer vore la importància que aquests espais tenen a diferent escala.

A través del cinema i el vídeo, la música, la fotografia i altres mitjans i disciplines, el festival tracta de contribuir al coneixement i la conservació de tantes cultures que manifesten aquesta identitat amfíbia, cultures lligades a l'aigua, associades a aiguamolls com l'Albufera o a antics sistemes hidràulics i de regadiu com l'Horta de València.

Al juliol, música a la fresca

En 2014, el festival es reparteix entre els mesos de juliol i setembre. La Trilladora del Tocaio, un antic edifici d'ús agrícola situat al costat de l'embarcador del Palmar, acull el cap de setmana vinent les primeres activitats. El divendres 11, a les nou i mitja de la nit, es projectarà la pel·lícula Temps d'aigua (Miguel Ángel Baixauli, 2009), una aproximació a les rutines i ritmes quotidians d'un grup de veïns del barri albuferenc del Tremolar que els assistents podran comentar després amb el seu director i els seus protagonistes. El dissabte, a la mateixa hora, tindrà lloc una vetllada de cants i danses tradicionals valencians, ‘Cants al lluent’, amb sopar a l'aire lliure inclòs. I, el diumenge a la vesprada, a les set i mitja, les bandes de música del Palmar i el Perelló donaran un concert conjunt en l'antic sequer de la Trilladora. Les activitats del mes de juliol es tanquen el dissabte següent, dia 19, amb un concert a càrrec de quatre saxofonistes de Castellar-l'Oliveral.

La segona part del festival coincidirà amb el Congrés ‘Regadiu, Societat i Territori’, que se celebrarà a València entre el 25 i el 27 de setembre, reunió que servirà per a reflexionar sobre els sistemes de regadiu tradicionals i en la qual es retrà homenatge al professor Thomas F. Glick, els treballs del qual constitueixen una contribució essencial al coneixement i la protecció d'aquest valuós patrimoni.

PER RESERVAR LLOC I SOPARET, CAL TELEFONAR AL RESTAURANT EL GRANER (96 162 02 75) O ENVIAR CORREU A INFO@FUNDACIOASSUT.ORG.
Taula redona: L'Estat de l'Horta i l'agricultura valenciana.

“Només el compromís polític amb l’agricultor pot salvar l’Horta”

diumenge, 15 de juny de 2014

El passat 12 de juny es va celebrar al Botànic de València l'última de les sessions del cicle de xarrades i taules redones titulat ‘El valor de les llavors’. Corresponia parlar de l'estat de l'Horta i l'agricultura valencianes. A la taula proposada per Joan Romero, catedràtic de Geografia Humana de la Universitat de València, que va exercir també de moderador, es van asseure Sergi Escribano, coordinador de la Càtedra Terra Ciutadana de la UPV; Vicent Sales, agricultor, agrònom i president de la Fundació Assut, i Jordi Sebastià, professor de periodisme, exalcalde de Burjassot i eurodiputat electe pel grup Primavera Europea.

Romero va recordar que l'Horta de València, que al començament dels anys seixanta ocupava vint mil hectàrees, apenes conserva hui en estat acceptable la quarta part del seu antic territori, i s'ha convertit en un paisatge cultural en vies de tematització. Per a evitar aquest desarrelament i frenar la seua degradació, els participants a la taula redona van coincidir en molts punts. Tots van plantejar-hi les seues propostes, pràctiques, efectives, possibles… Tots van estar d'acord en què ha acabat el temps dels diagnòstics i arribat el moment de passar a l'acció, acció urgent que depèn de la voluntat política a diferent escala i que passa per atendre efectivament el agent principal i garant de l'horta, l'agricultor, una espècie en perill d'extinció.

Joan Romero: “Si no ens concentrem en la peça fonamental, que són els agricultors, no encertarem”

Joan Romero ho va expressar així: “Ha arribat l'època de passar de les paraules als fets, al terreny de les polítiques públiques”. I, segons ell, aquestes polítiques han d'actuar en dos nivells: “En primer lloc, és urgent establir regulacions de protecció especial a escala metropolitana, un marc legal que permeta impulsar plans que conferisquen coherència al territori, amb mecanismes incentivadors i fiscals, amb plans de rehabilitació del patrimoni rural, de la xarxa de camins, del sistema hidràulic…”

“En segon lloc, l'agricultura ha d'incorporar-se com a activitat econòmica dinàmica i com a forma de vida”. Més enllà d'insistir en la importància i el reconeixement dels seus valors com a paisatge cultural, per a Romero, la salvació de l'Horta i l'agricultura valencianes passa necessàriament per centrar el focus en els seus protagonistes: “Si volem que subsistisca allò essencial —va dir—, haurà de ser sobre un nou paradigma en el qual els agricultors siguen peça fonamental.”

El catedràtic reconeix alguns factors que juguen a favor de l'agricultura periurbana: “Un és que, als països de vella cultura agrària, al Mediterrani, l'agricultura segueix sent un aspecte important d'identitats locals i regionals. Un altre és l'augment de la consciència del cost ambiental de la distància —amb la qual cosa, qualitat de producte, identitat, proximitat, mercat local, consum saludable i producció sostenible haurien de formar part d'aquest nou paradigma—. I el tercer factor positiu perquè els actors concernits es decidisquen a situar l'Horta en l'agenda política és que —ací cita a José Pío Beltrán—, en molt poques dècades, també a l'Horta de València, l'agricultura serà essencial com a reserva estratègica d'aliments.”

Vicent Sales: “Les opcions passen per la professionalització d'una nova classe d'agricultors empresaris”

Agricultor de Massamagrell, enginyer tècnic agrícola i president de la Fundació Assut, Vicent Sales va reflexionar en el seu discurs sobre una sèrie de fets que ell mateix ha anat constatant arran de terra, al camp, amb la gent de l'horta. Va parlar del desinterès pels cultius als anys de la febre de la rajola, de l'abandó de la terra, de les insòlites converses en els esmorzars sobre els PAI i les quotes d'urbanització, mai sentides abans entre agricultors, de la contradicció que representa tindre una horta sense hortolans…

Es va remuntar arrere en el temps per explicar la pèrdua d'intensificació de l'activitat agrícola, per a contar com el taronger —ara en crisi irrecuperable— va anar substituint a poc a poc els fruiters que requerien major dedicació i fins i tot els productes hortícoles tradicionals. I va analitzar el recent procés de pèrdua de l'horta a mans de la urbanització espoliadora, un procés que no va trobar-hi resistència perquè aleshores ja no quedaven apenes hortolans gelosos de la seua condició, perquè l'agricultura ja no era rendible i vendre la terra requalificada sí ho era.

Però, ara, Vicent Sales troba senyals de recuperació: “Afortunadament, hem tornat als últims dos anys a parlar de l'horta en els esmorzars. Així i tot, difícilment podem recuperar-la si no existeixen les persones que puguen fer ús d'ella, i en tot cas amb certa professionalització.” Per açò, diu que és fonamental actuar en la formació professional i universitària: “Cal recuperar les escoles de capacitació agrària, que han desaparegut quasi per complet, i adequar les d'enginyeria agronòmica a fi de generar una nova classe empresarial, gent que isca disposada i preparada, no ja per a vendre insecticides o fer publicitat del reg localitzat, sinó per ser empresaris agrícoles, directius d'explotacions agràries rendibles, capaces de reunir parcel·les —tan xicotetes ara que són inviables— i dedicar-les als productes que s'hi requerisca a cada moment, sempre diferenciats i competitius.”

Sergi Escribano: “Sense agricultors no hi ha horta. I, sense mercat, no hi ha agricultors”

Tampoc creu Sergi Escribano, coordinador de la Càtedra Terra Ciutadana de la Universitat Politècnica de València, que la formació professional i universitària atenga els problemes locals com cal. Parla d'algunes pèrdues: la de cultius i varietats —8.000 hectàrees en l'últim any a la Comunitat Valenciana—, la d'una biodiversitat agrícola que és clau per a la nostra seguretat alimentària, la del coneixement tradicional dels llauradors, la dels vincles de les persones amb el seu territori. Redunda en el paper que té l'horta com a recurs estratègic, i es refereix també a les noves funcions de l'horta com reservori d'aliments, com a sumider de carboni… Aprofitant que està a la taula Jordi Sebastià, eurodiputat que recalarà probablement en la Comissió d'Agricultura i Desenvolupament Rural de la Unió Europea, incideix en assumptes relacionats amb les polítiques agràries i alimentàries. Diu que la política agrària comuna ha vingut a satisfer els interessos del model d'agricultura continental —carn, cereals— i a desatendre l'agricultura mediterrània. I opina que cal relocalitzar-la, conciliar eixa política agroalimentària amb l'acte quotidià i necessari de menjar. Ho explica: “Hui, els valencians estem consumint productes que vénen d'una distància mitjana de cinc mil quilòmetres. L'horta s'abandona, no és rendible i, no obstant açò, els supermercats i els grans centres de distribució se segueixen veient replets d'aliments frescos que vénen de llocs llunyans. Les polítiques han d'acabar amb eixa contradicció, eixa tendència a proveir-nos al mínim cost de mercat però al major cost social i ambiental.”

Per a Escribano, relocalitzar les polítiques és una exigència que permetria que la restauració col·lectiva de les universitats, els col•legis públics, els centres hospitalaris i les presons es poguera proveir de productes locals. “Relocalitzar les polítiques permetria per tant donar nou impuls a l'horta”, diu.

Assenyala altres iniciatives que ja estan en marxa, com ara la Plataforma per la Sobirania Alimentària del País Valencià, que promou un model diferent d'agricultura i d'alimentació, noves formes de consum basades en canals curts de comercialització, en el contacte directe entre consumidors i productors. “En aquest model de producció orgànica i ecològica hi ha una proposta realista que cal seguir duent endavant per a poder fer de l'agricultura un motor de desenvolupament, de recuperació de l'horta, per a evitar altres enfocaments que facen d'aquesta un parc temàtic.” I sentència: “Sense agricultors no hi ha horta, i sense mercat no hi ha agricultors. A partir d'ací crec que és en el consum on hauríem d'incidir, però per açò fan falta polítiques públiques que no obstaculitzen i que afavorisquen aquests models.”

Jordi Sebastià: “L'agricultura ha de tornar a ser productiva i reconeguda”

Triat eurodiputat en les passades eleccions per la coalició Primavera Europea, decidit a barallar-se per l'agricultura i l'horta valencianes des del seu probable escó en la Comissió d'Agricultura, Jordi Sebastià va efectuar un recorregut sentimental a través de la seua trajectòria personal i professional, vinculada a l'Horta d'una forma més o menys tangencial, més o menys íntima. Va citar a Joan Francesc Mira per a reflexionar sobre el singular vessant artístic de l'agricultor valencià, incapaç de fer un “cavalló” que no estiga recte al mil·límetre. I va al·ludir a les “terribles contradiccions” que han planejat i planegen sobre el món agrícola. De quan va ser reporter en El Temps, fa anys, recorda encara amb ràbia un treball de recerca periodística al qual va denunciar la connivència entre algunes comunitats de regants i els ajuntaments urbanitzadors; especialment, entre les séquies de la Vega de València i l'ajuntament d'aquesta ciutat.

De la seua relació directa amb els llauradors, va reconèixer algun tòpic que, no obstant açò, té un pòsit de certesa: “El seu individualisme, la tendència a mirar-se el melic, la dificultat per a organitzar-se, la facilitat amb que s'utilitza a aquest tres per cent de la població i dos per cent del PIB, irrellevant per a l'economia però tan important sociològicament.” I, de nou, la contradicció: “El valencià té un llaurador dins, és capaç de reconèixer els valors de l'horta i, al mateix temps, d'engegar polítiques de destrucció com la del pla general de València, que va permetre a la ciutat expandir-se per l'Horta.”

I de la seua experiència com a alcalde de Burjassot, va reflexionar sobre “l'èxit” dels horts socials, una iniciativa que contribueix a recuperar zones d'horta abandonades i, a més, a cohesionar socialment el poble i a donar-li identitat. I, a manera de conclusió, Jordi Sebastià va dir ser optimista, perquè creu que “el moment de crisi ve aparellat a una tornada de l'agricultura, a considerar-se aquesta com una eixida.” Aposta per la professionalització, per “incentivar que l'agricultura torne a ser productiva i reconeguda, que l'agricultor recupere el prestigi social que va tindre sempre, el prestigi perdut arran de la revolució industrial.”

Formalització de l'acord entre la consultora Pebrella ATF i la Fundació Assut

Un acord pel desenvolupament local i la divulgació del patrimoni de l’Horta i l’Albufera

dimecres, 7 de maig de 2014

La Fundació Assut i l'empresa Pebrella ATF Consultora han signat aquesta vesprada un acord de col·laboració per a dur a terme projectes de formació, difusió i investigació relacionats amb assumptes com el medi ambient, la posada en valor del patrimoni i el desenvolupament local. A grans trets, el que pretenen ambdues entitats a través d'aquest conveni és conjuminar esforços i establir sinergies als territoris d'actuació compartits; bàsicament, a tot el sistema de regadius tradicionals i marjals compresos a la plana litoral valenciana.

Mitjançant contractes amb entitats privades o administracions locals, regionals i estatals, la consultora Pebrella ATF es dedica des de 2008 a potenciar l'aprofitament dels recursos i de les possibilitats dels entorns on intervé, amb l'objectiu últim de generar desenvolupament socioeconòmic i millorar la qualitat de vida de la població.

En la formalització de l'acord, que ha tingut lloc a la Casa de la Demanà del Saler, han intervingut Xavier Delgado, administrador de l'empresa, i Vicent Sales, president de la Fundació Assut.

Pàgina 3 de 812345...Última »
Contacta amb nosaltres | fundació assut © 2014 | Embarcador, 28 - 46012 - El Saler (València) | info@fundacioassut.org