Notícies

Vicent Moncholí en les V Jornades Estatals de Custòdia del Territori

Un llaurador de l’Estell en les Jornades de Custòdia del Territori

dijous, 6 de novembre de 2014

El passat 5 de novembre, durant les V Jornades Estatals de Custòdia del Territori celebrades a Barcelona, vam assistir a una taula redona sobre la visió que els diferents agents sectorials tenen d'aquesta eina clau per a la sostenibilitat del paisatge. La custòdia, encara insuficientment coneguda entre nosaltres però ben estesa a altres països, tracta d'unir als propietaris i usuaris de la terra amb els ciutadans que aprecien i volen conservar el seu paisatge. En el debat, moderat per Sergi Marí, coordinador de la Xarxa de Custòdia del Territori, hi havia representants de diversos àmbits: la ramaderia extensiva, la gestió de l'aigua, la construcció, la caça i l'agricultura.

I l'agricultura va estar representada precisament per Vicent Moncholí, agricultor de l'Albufera, amant d'aquest paisatge de marjal i principal interlocutor en l'acord de custòdia que la Comunitat de Regants de l'Estell manté amb la Fundació Assut. Vicent es va mostrar convençut del potencial que aquest instrument té per a conciliar interessos i reconduir-los cap a la conservació i la revaloració del territori. I va insistir en la conveniència de comptar amb la implicació de l'agricultor i de dignificar el seu treball com a garant de la conservació del paisatge.

En la taula es va parlar també de la necessitat de fer un esforç en la comunicació i en la sensibilització, a fer entendre què és la custòdia fins i tot als qui treballen en assumptes relacionats amb ella i no acaben d'assabentar-se. Per exemple, als departaments d'Agricultura, d'Hisenda i de Justícia de les diferents administracions; perquè adeqüen la legislació i la fiscalitat a la nova realitat de la conservació i la sostenibilitat del territori. També, a l'empresa privada, que pot trobar en la custòdia interessants possibilitats. I als sindicats agraris i a les associacions d'agricultors, com va insistir Moncholí, representants dels qui xafen diàriament un sòl que, a banda de produir recursos alimenticis, genera també vida, paisatge i cultura.

Naix el primer banc de palla d'arròs a l'Albufera

Naix el primer banc de palla d’arròs a l’Albufera

dimarts, 21 de octubre de 2014

El primer banc de palla d'arròs de l'Albufera de València és una iniciativa d'Acció Ecologista-Agró, el Sistema de Participació de Garantia d'Ecollaures i la Cooperativa Agroecològica L'Aixada com Eixida i que compta amb la col·laboració de l'Escola de Capatassos Agrícoles de Catarroja (Diputació de València), la Fundació Assut, SEO/BirdLife, Col·lectiu Trellat, CERAI (Centre d'Estudis Rurals i d'Agricultura Internacional) i la Societat Espanyola d'Agricultura Ecològica. Este pioner projecte pretén donar als possibles demandants d'este producte (la palla de l'arròs) la possibilitat d'obtindre-lo d'una manera senzilla, posant en marxa un sistema d'empacat i arreplegada de la palla, sota demanda, al preu d'un euro per bala de palla. Este és únicament el preu de l'empacat, ja que amb esta iniciativa s'aprofita un residu agrícola que no té altra gestió, amb la qual cosa és completament gratuït.

Els usos per a la palla de l'arròs són molts i molt diferents. Per exemple, per a elaborar encoixinats en camps de cultiu. Amb una coberta de palla, afavorim la retenció d'humitat al terreny, evitem el creixement de les males herbes i, a poc a poc, la palla es descompon i proporciona nutrients al terreny. També es pot utilitzar la palla com a material de bioconstrucció, un camp en desenvolupament on cada vegada hi han més iniciatives de construcció amb materials naturals i la palla n'és un d'ells. A més a més, podem aplicar la palla per a fer encoixinats en reforestacions o per a evitar l'erosió del sòl en espais forestals.

Si tens un hort urbà, ets llaurador professional, bioconstructor, pertanys a una entitat que es dedica a la reforestació o se t'acudix algun possible ús alternatiu per a la palla de l'arròs, tens una setmana per tal de fer la teua comanda. Les comandes i totes les consultes que necessiteu fer les podeu gestionar enviant un correu electrònic a tancatdelapipa@gmail.com.

Amfibi 2014, segona part

Amfibi 2014, segona part: ‘Félix i l’Albufera’

dijous, 2 de octubre de 2014

"En l’Albufera s’estan vessant residus de fàbriques, s’estan vessant filtracions de DDT dels arrossars, s’estan vessant substàncies que no només acaben amb la puresa de les aigües sinó que maten la fauna ictiològica de l’Albufera.» Amb el seu peculiar estil, Félix Rodríguez de la Fuente denunciava així l’estat en què es trobava l’Albufera de València als anys setanta en un episodi del seu programa Vida salvaje en TVE.

Era el 28 de juny de 1970, i allò que el naturalista deia per primera vegada en televisió era el que li havien traslladat científics i naturalistes valencians com Ignacio Docavo o Miguel Gil Corell: el pèssim estat de conservació de l’Albufera. Una denúncia que es venia fent des de fa anys des dels àmbits científics, però que fins a aquest moment no havia trobat pràcticament cap ressò als mitjans de comunicació.

El programa, que no s’havia pogut tornar a veure després d’aquella primera emissió, ha estat recuperat ara per la Fundació Global Nature i la Fundació Félix Rodríguez de la Fuente, junt a altres fragments audiovisuals on el conegut naturalista fa referència a l’Albufera, i es va poder veure durant l’última edició del Festival Amfibi, organitzat per la Fundació Assut a la Trilladora del Tocaio al Palmar.

Però als anys setanta, la contaminació no era l’únic problema al qual s’enfrontava l’Albufera, un dels aiguamolls més importants de la península per la seua biodiversitat i riquesa ecològica. En el context del boom turístic i de la construcció, als anys seixanta s’havia aprovat un pla per urbanitzar la Devesa del Saler, la franja boscosa que separa l’Albufera del mar Mediterrani.

«La Devesa del Saler, el pinar de Pinus halepensis, aquest bosc, aquesta comunitat de plantes mediterrànies verdaderament única en la península Ibèrica, també ha de conservar-se en tota la seua integritat perquè forma part de l’àrea de l’Albufera de València.» Així explicava Rodríguez de la Fuente la importància ecològica del bosc de El Saler, per fer una advertència final: «Seria tremendament perillós alterar el que resta ja d’aquesta bella Devesa del Saler.»

Segons Odile Rodríguez de la Fuente, filla del conegut divulgador de la natura, aquest programa mostra «un factor fonamental del canvi de pensament que s’estava produint». La vicepresidenta de la Fundació Félix Rodríguez de la Fuente opina que «el fenomen Félix Rodríguez de la Fuente diu molt més dels espanyols que del propi Félix, ja que buscaven una finestra per a donar veu a aquestes inquietuds, com demostra el cas del Saler».

.

.

L’inici de l’atenció mediàtica al Saler

Les paraules de Félix Rodríguez de la Fuente no van ser ben rebudes per les autoritats locals i pels diaris valencians, que van criticar durament el naturalista a través de diversos editorials en premsa. Una de les qüestions on els mitjans van posar més el focus va ser la proposta per part del presentador d’ubicar una reserva d’animals africans en el bosc de la Devesa, per evitar la seua destrucció i al temps compaginar-ho amb els fins turístics.

Així, Rodríguez de la Fuente proposava la introducció «d’espècies africanes com les girafes, els rinoceronts negres, els òrixs, les grues coronades, altres classes d’antílops, els flamencs, els ànecs que ja hi viuen, els marabús… perquè en l’anomenat safari fotogràfic, en aquest paratge incomparable, poguera haver un complement meravellós del que és l’Albufera de València i del que és la costa del Mediterrani espanyol en quant a autèntica mina, autèntic far que crida als turistes de tot el món». Una proposta que difícilment s’entén des de la perspectiva actual, però que potser entroncava amb la línia que havia defensat el propi Ignacio Docavo, que buscava una nova ubicació per al zoo de València que dirigia.

En tot cas, aquesta emissió va ser la primera vegada que la urbanització es qüestionava públicament en els mitjans de comunicació, ja que fins aleshores el pla era àmpliament acceptat per grans sectors de la societat, que l’entenien com un sinònim de progrés i de beneficis econòmics. L’emissió de Vida salvaje va servir per subratllar la importància ecològica de l’espai i la seua íntima relació amb l’Albufera de València.

Pocs anys després, entre 1973 i 1974, el diari Las Provincias va emprendre una campanya contra la urbanització, donant veu als científics i al moviment ciutadà i ecologista que havia crescut per a defensar el Saler, i que finalment aconseguí que la urbanització no es duguera a terme. Les seues petjades encara estan presents al paisatge de la Devesa, però la mobilització va crear el clima necessari perquè, ja en democràcia, l’Albufera i la Devesa foren declarades Parc Natural i protegides definitivament en 1986. Malgrat això, tal i com l’arquitecte Carles Dolç va recordar durant el Festival Amfibi, «les pressions urbanístiques han continuat i continuaran sobre l’Albufera». Serien igualment efectives avui dia les paraules d’un naturalista a la televisió o la campanya mediàtica d’un diari local per a poder salvar aquest espai natural dels seus reptes actuals i futurs?

Anna Mateu. Cap de redacció de Mètode. © Mètode 2014. Notícia.

Festival Amfibi

Amfibi 2014, primera part

dilluns, 7 de juliol de 2014

Amfibi és un certamen centrat en els paisatges culturals de l'aigua. Està dedicat a divulgar i promoure la conservació i la recuperació dels valors naturals i patrimonials dels aiguamolls, dels sistemes tradicionals de regadiu i els ecosistemes agraris; a fer vore la importància que aquests espais tenen a diferent escala.

A través del cinema i el vídeo, la música, la fotografia i altres mitjans i disciplines, el festival tracta de contribuir al coneixement i la conservació de tantes cultures que manifesten aquesta identitat amfíbia, cultures lligades a l'aigua, associades a aiguamolls com l'Albufera o a antics sistemes hidràulics i de regadiu com l'Horta de València.

Al juliol, música a la fresca

En 2014, el festival es reparteix entre els mesos de juliol i setembre. La Trilladora del Tocaio, un antic edifici d'ús agrícola situat al costat de l'embarcador del Palmar, acull el cap de setmana vinent les primeres activitats. El divendres 11, a les nou i mitja de la nit, es projectarà la pel·lícula Temps d'aigua (Miguel Ángel Baixauli, 2009), una aproximació a les rutines i ritmes quotidians d'un grup de veïns del barri albuferenc del Tremolar que els assistents podran comentar després amb el seu director i els seus protagonistes. El dissabte, a la mateixa hora, tindrà lloc una vetllada de cants i danses tradicionals valencians, ‘Cants al lluent’, amb sopar a l'aire lliure inclòs. I, el diumenge a la vesprada, a les set i mitja, les bandes de música del Palmar i el Perelló donaran un concert conjunt en l'antic sequer de la Trilladora. Les activitats del mes de juliol es tanquen el dissabte següent, dia 19, amb un concert a càrrec de quatre saxofonistes de Castellar-l'Oliveral.

La segona part del festival coincidirà amb el Congrés ‘Regadiu, Societat i Territori’, que se celebrarà a València entre el 25 i el 27 de setembre, reunió que servirà per a reflexionar sobre els sistemes de regadiu tradicionals i en la qual es retrà homenatge al professor Thomas F. Glick, els treballs del qual constitueixen una contribució essencial al coneixement i la protecció d'aquest valuós patrimoni.

PER RESERVAR LLOC I SOPARET, CAL TELEFONAR AL RESTAURANT EL GRANER (96 162 02 75) O ENVIAR CORREU A INFO@FUNDACIOASSUT.ORG.
Taula redona: L'Estat de l'Horta i l'agricultura valenciana.

“Només el compromís polític amb l’agricultor pot salvar l’Horta”

diumenge, 15 de juny de 2014

El passat 12 de juny es va celebrar al Botànic de València l'última de les sessions del cicle de xarrades i taules redones titulat ‘El valor de les llavors’. Corresponia parlar de l'estat de l'Horta i l'agricultura valencianes. A la taula proposada per Joan Romero, catedràtic de Geografia Humana de la Universitat de València, que va exercir també de moderador, es van asseure Sergi Escribano, coordinador de la Càtedra Terra Ciutadana de la UPV; Vicent Sales, agricultor, agrònom i president de la Fundació Assut, i Jordi Sebastià, professor de periodisme, exalcalde de Burjassot i eurodiputat electe pel grup Primavera Europea.

Romero va recordar que l'Horta de València, que al començament dels anys seixanta ocupava vint mil hectàrees, apenes conserva hui en estat acceptable la quarta part del seu antic territori, i s'ha convertit en un paisatge cultural en vies de tematització. Per a evitar aquest desarrelament i frenar la seua degradació, els participants a la taula redona van coincidir en molts punts. Tots van plantejar-hi les seues propostes, pràctiques, efectives, possibles… Tots van estar d'acord en què ha acabat el temps dels diagnòstics i arribat el moment de passar a l'acció, acció urgent que depèn de la voluntat política a diferent escala i que passa per atendre efectivament el agent principal i garant de l'horta, l'agricultor, una espècie en perill d'extinció.

Joan Romero: “Si no ens concentrem en la peça fonamental, que són els agricultors, no encertarem”

Joan Romero ho va expressar així: “Ha arribat l'època de passar de les paraules als fets, al terreny de les polítiques públiques”. I, segons ell, aquestes polítiques han d'actuar en dos nivells: “En primer lloc, és urgent establir regulacions de protecció especial a escala metropolitana, un marc legal que permeta impulsar plans que conferisquen coherència al territori, amb mecanismes incentivadors i fiscals, amb plans de rehabilitació del patrimoni rural, de la xarxa de camins, del sistema hidràulic…”

“En segon lloc, l'agricultura ha d'incorporar-se com a activitat econòmica dinàmica i com a forma de vida”. Més enllà d'insistir en la importància i el reconeixement dels seus valors com a paisatge cultural, per a Romero, la salvació de l'Horta i l'agricultura valencianes passa necessàriament per centrar el focus en els seus protagonistes: “Si volem que subsistisca allò essencial —va dir—, haurà de ser sobre un nou paradigma en el qual els agricultors siguen peça fonamental.”

El catedràtic reconeix alguns factors que juguen a favor de l'agricultura periurbana: “Un és que, als països de vella cultura agrària, al Mediterrani, l'agricultura segueix sent un aspecte important d'identitats locals i regionals. Un altre és l'augment de la consciència del cost ambiental de la distància —amb la qual cosa, qualitat de producte, identitat, proximitat, mercat local, consum saludable i producció sostenible haurien de formar part d'aquest nou paradigma—. I el tercer factor positiu perquè els actors concernits es decidisquen a situar l'Horta en l'agenda política és que —ací cita a José Pío Beltrán—, en molt poques dècades, també a l'Horta de València, l'agricultura serà essencial com a reserva estratègica d'aliments.”

Vicent Sales: “Les opcions passen per la professionalització d'una nova classe d'agricultors empresaris”

Agricultor de Massamagrell, enginyer tècnic agrícola i president de la Fundació Assut, Vicent Sales va reflexionar en el seu discurs sobre una sèrie de fets que ell mateix ha anat constatant arran de terra, al camp, amb la gent de l'horta. Va parlar del desinterès pels cultius als anys de la febre de la rajola, de l'abandó de la terra, de les insòlites converses en els esmorzars sobre els PAI i les quotes d'urbanització, mai sentides abans entre agricultors, de la contradicció que representa tindre una horta sense hortolans…

Es va remuntar arrere en el temps per explicar la pèrdua d'intensificació de l'activitat agrícola, per a contar com el taronger —ara en crisi irrecuperable— va anar substituint a poc a poc els fruiters que requerien major dedicació i fins i tot els productes hortícoles tradicionals. I va analitzar el recent procés de pèrdua de l'horta a mans de la urbanització espoliadora, un procés que no va trobar-hi resistència perquè aleshores ja no quedaven apenes hortolans gelosos de la seua condició, perquè l'agricultura ja no era rendible i vendre la terra requalificada sí ho era.

Però, ara, Vicent Sales troba senyals de recuperació: “Afortunadament, hem tornat als últims dos anys a parlar de l'horta en els esmorzars. Així i tot, difícilment podem recuperar-la si no existeixen les persones que puguen fer ús d'ella, i en tot cas amb certa professionalització.” Per açò, diu que és fonamental actuar en la formació professional i universitària: “Cal recuperar les escoles de capacitació agrària, que han desaparegut quasi per complet, i adequar les d'enginyeria agronòmica a fi de generar una nova classe empresarial, gent que isca disposada i preparada, no ja per a vendre insecticides o fer publicitat del reg localitzat, sinó per ser empresaris agrícoles, directius d'explotacions agràries rendibles, capaces de reunir parcel·les —tan xicotetes ara que són inviables— i dedicar-les als productes que s'hi requerisca a cada moment, sempre diferenciats i competitius.”

Sergi Escribano: “Sense agricultors no hi ha horta. I, sense mercat, no hi ha agricultors”

Tampoc creu Sergi Escribano, coordinador de la Càtedra Terra Ciutadana de la Universitat Politècnica de València, que la formació professional i universitària atenga els problemes locals com cal. Parla d'algunes pèrdues: la de cultius i varietats —8.000 hectàrees en l'últim any a la Comunitat Valenciana—, la d'una biodiversitat agrícola que és clau per a la nostra seguretat alimentària, la del coneixement tradicional dels llauradors, la dels vincles de les persones amb el seu territori. Redunda en el paper que té l'horta com a recurs estratègic, i es refereix també a les noves funcions de l'horta com reservori d'aliments, com a sumider de carboni… Aprofitant que està a la taula Jordi Sebastià, eurodiputat que recalarà probablement en la Comissió d'Agricultura i Desenvolupament Rural de la Unió Europea, incideix en assumptes relacionats amb les polítiques agràries i alimentàries. Diu que la política agrària comuna ha vingut a satisfer els interessos del model d'agricultura continental —carn, cereals— i a desatendre l'agricultura mediterrània. I opina que cal relocalitzar-la, conciliar eixa política agroalimentària amb l'acte quotidià i necessari de menjar. Ho explica: “Hui, els valencians estem consumint productes que vénen d'una distància mitjana de cinc mil quilòmetres. L'horta s'abandona, no és rendible i, no obstant açò, els supermercats i els grans centres de distribució se segueixen veient replets d'aliments frescos que vénen de llocs llunyans. Les polítiques han d'acabar amb eixa contradicció, eixa tendència a proveir-nos al mínim cost de mercat però al major cost social i ambiental.”

Per a Escribano, relocalitzar les polítiques és una exigència que permetria que la restauració col·lectiva de les universitats, els col•legis públics, els centres hospitalaris i les presons es poguera proveir de productes locals. “Relocalitzar les polítiques permetria per tant donar nou impuls a l'horta”, diu.

Assenyala altres iniciatives que ja estan en marxa, com ara la Plataforma per la Sobirania Alimentària del País Valencià, que promou un model diferent d'agricultura i d'alimentació, noves formes de consum basades en canals curts de comercialització, en el contacte directe entre consumidors i productors. “En aquest model de producció orgànica i ecològica hi ha una proposta realista que cal seguir duent endavant per a poder fer de l'agricultura un motor de desenvolupament, de recuperació de l'horta, per a evitar altres enfocaments que facen d'aquesta un parc temàtic.” I sentència: “Sense agricultors no hi ha horta, i sense mercat no hi ha agricultors. A partir d'ací crec que és en el consum on hauríem d'incidir, però per açò fan falta polítiques públiques que no obstaculitzen i que afavorisquen aquests models.”

Jordi Sebastià: “L'agricultura ha de tornar a ser productiva i reconeguda”

Triat eurodiputat en les passades eleccions per la coalició Primavera Europea, decidit a barallar-se per l'agricultura i l'horta valencianes des del seu probable escó en la Comissió d'Agricultura, Jordi Sebastià va efectuar un recorregut sentimental a través de la seua trajectòria personal i professional, vinculada a l'Horta d'una forma més o menys tangencial, més o menys íntima. Va citar a Joan Francesc Mira per a reflexionar sobre el singular vessant artístic de l'agricultor valencià, incapaç de fer un “cavalló” que no estiga recte al mil·límetre. I va al·ludir a les “terribles contradiccions” que han planejat i planegen sobre el món agrícola. De quan va ser reporter en El Temps, fa anys, recorda encara amb ràbia un treball de recerca periodística al qual va denunciar la connivència entre algunes comunitats de regants i els ajuntaments urbanitzadors; especialment, entre les séquies de la Vega de València i l'ajuntament d'aquesta ciutat.

De la seua relació directa amb els llauradors, va reconèixer algun tòpic que, no obstant açò, té un pòsit de certesa: “El seu individualisme, la tendència a mirar-se el melic, la dificultat per a organitzar-se, la facilitat amb que s'utilitza a aquest tres per cent de la població i dos per cent del PIB, irrellevant per a l'economia però tan important sociològicament.” I, de nou, la contradicció: “El valencià té un llaurador dins, és capaç de reconèixer els valors de l'horta i, al mateix temps, d'engegar polítiques de destrucció com la del pla general de València, que va permetre a la ciutat expandir-se per l'Horta.”

I de la seua experiència com a alcalde de Burjassot, va reflexionar sobre “l'èxit” dels horts socials, una iniciativa que contribueix a recuperar zones d'horta abandonades i, a més, a cohesionar socialment el poble i a donar-li identitat. I, a manera de conclusió, Jordi Sebastià va dir ser optimista, perquè creu que “el moment de crisi ve aparellat a una tornada de l'agricultura, a considerar-se aquesta com una eixida.” Aposta per la professionalització, per “incentivar que l'agricultura torne a ser productiva i reconeguda, que l'agricultor recupere el prestigi social que va tindre sempre, el prestigi perdut arran de la revolució industrial.”

Formalització de l'acord entre la consultora Pebrella ATF i la Fundació Assut

Un acord pel desenvolupament local i la divulgació del patrimoni de l’Horta i l’Albufera

dimecres, 7 de maig de 2014

La Fundació Assut i l'empresa Pebrella ATF Consultora han signat aquesta vesprada un acord de col·laboració per a dur a terme projectes de formació, difusió i investigació relacionats amb assumptes com el medi ambient, la posada en valor del patrimoni i el desenvolupament local. A grans trets, el que pretenen ambdues entitats a través d'aquest conveni és conjuminar esforços i establir sinergies als territoris d'actuació compartits; bàsicament, a tot el sistema de regadius tradicionals i marjals compresos a la plana litoral valenciana.

Mitjançant contractes amb entitats privades o administracions locals, regionals i estatals, la consultora Pebrella ATF es dedica des de 2008 a potenciar l'aprofitament dels recursos i de les possibilitats dels entorns on intervé, amb l'objectiu últim de generar desenvolupament socioeconòmic i millorar la qualitat de vida de la població.

En la formalització de l'acord, que ha tingut lloc a la Casa de la Demanà del Saler, han intervingut Xavier Delgado, administrador de l'empresa, i Vicent Sales, president de la Fundació Assut.

Hortografies, cicle de cinema per la conservació de l'Horta

Torna ‘Hortografies’, el cicle de cinema al voltant de l’Horta

dilluns, 24 de març de 2014
L'Horta ha proveït tradicionalment els mercats i els rebosts de la ciutat. Fins i tot en l'actualitat, el veí de València pot comptar amb el gran privilegi de disposar de verdures i hortalisses fresques collides a l'horta, genuïns productes de quilòmetre zero. Però, és conscient d'açò? El consumidor urbà té interès a gaudir d'aquest privilegi? Quin concepte de comoditat li indueix a optar per unes verdures de supermercat que potser porten dies oxidant-se als seus envasos de plàstic?

L'Horta és un entorn rural que el veí urbanita té molt a la vora. Pot accedir al camp simplement passejant o amb bicicleta. Coneix realment aquest urbanita els pobles i paisatges de l'Horta, les seues gents, els sistemes de reg? D'altra banda, els veïns que habiten l'Horta aprecien el valor del seu entorn? Desitgen conservar-lo?

Amb la col·laboració de la Fundació Assut i el Cerai, Mostra Viva ha programat al saló d'actes de les Escoles d'Artesans una nova edició d’Hortografies, un cicle de produccions audiovisuals que aborden algunes d'aquestes preguntes plantejades juntament amb altres aspectes sobre l'Horta: l'agricultura, l'urbanisme, el valor paisatgístic, la rellevància històrica del sistema de séquies o el significat d'una manera de vida amenaçada per una qüestionable política d'expansió urbana.

Comencen aquestes sessions el dijous 27 de març amb la projecció del documental L'Horta al costat de casa (2012), de Vicent Tamarit, i el curt La sembra de la creïlla per Juanito (2008), de Paco Morcillo. La següent sessió serà el 8 de maig, a la qual es podrà vore el migmetratge A tornallom (2003), d'Enric Peris, i els curts L'Horta amenaçada (2004), de Paco Morcillo, i Indígenes (2013), de Sergi i Josep Pitarch. La tercera i última sessió tindrà lloc el 25 de setembre, amb la presentació dels nous fragments del projecte cinematogràfic de Miquel Àngel Baixauli i la Fundació Assut, Esperant l’aigua (2014).

Séquia Reial del Xúquer: 750 anys d'història

Una exposició sobre els 750 anys de la Séquia Reial del Xúquer

dijous, 13 de març de 2014

La Casa de Cultura d'Alzira acull des d'ahir i fins al pròxim 30 d'abril l'exposició "Séquia Reial del Xúquer: 750 anys d'història". La mostra, que serà instal·lada a continuació en altres pobles de la Ribera i l'Horta Sud, explora la història de la Séquia Reial del Xúquer des de la seua fundació en el segle XIII fins a l'actualitat i permet reconèixer fites comunes a altres hortes valencianes, com les dels rius Túria, Millars i Segura. Confirma també aquesta antiga comunitat de regantes com a exemple d'una administració del reg duradora i sostenible, com a expressió d'una cultura hidràulica mil·lenària i ben arrelada a tot el nostre territori.

Antics privilegis, cartografies i projectes constructius han permès reconstruir l'evolució de la institució de reg, però també els canvis operats en la tècnica hidràulica, el paisatge agrari i la cultura. Al llarg de l'exposició, es destaca les figures d'alguns monarques, enginyers, nobles i administradors, però també el treball dels llauradors, guardes, sequiers i jornalers que han fet possible la preservació i ampliació d'aquest sistema de reg.

La mostra, que va ser inaugurada per Leopoldo Barrera, vicepresident de la Sèquia Real del Xúquer; Juan Valero de Palma, secretari general; Elena Bastidas, alcaldessa d'Alzira, i Joaquín Vañó, secretari autonòmic d'Agricultura, Pesca, Alimentació i Aigua, està comissariada per Carles Sanchis Ibor i coordinada per Mar Ortega, patró i assessora, respectivament, de la Fundació Assut.

Les fases clares a l'Albufera

Les fases d’aigua clara a l’Albufera: una porta a l’esperança

dilluns, 17 de febrer de 2014

L'Albufera arrossega encara hui les conseqüències dels abocaments incontrolats d'aigües residuals urbanes i industrials que tingueren lloc des de finals dels anys seixanta del segle passat, així com de l'aportació contínua i excessiva de fertilitzants i pesticides agrícoles. Aquests i altres factors l'han convertit en un cas paradigmàtic de llac eutrofitzat.

Aquest procés d'eutrofització està definit per l'excés de nutrients. Massa nitrats i fosfats, per exemple, desencadenen un creixement desmesurat d'algues i altres plantes aquàtiques la descomposició de les quals provoca la disminució de l'oxigen dissolt en l'aigua. En conseqüència, la vegetació submergida mor per asfíxia i la biodiversitat, que depèn d'aquesta en gran mesura, es veu enormement afectada.

Perquè aquesta Albufera eutrofitzada recupere el seu estat inicial, és necessari que reba aportacions constants i suficients d'aigües de bona qualitat. I, precisament, a manera d'evidència, açò és el que vénen a demostrar les fases d'aigües clares que tenen lloc de tant en tant en l'Albufera.

Naturalesa agraïda

Dissabte passat, 15 de febrer, María Sahuquillo ens va parlar d'elles a la Trilladora del Tocaio, el Palmar, en una jornada organitzada per la Fundació Assut en col·laboració amb Acció Ecologista Agró. Davant quasi un centenar d'assistents, aquesta tècnic del Servei de Qualitat Ambiental de la Conselleria de Medi Ambient va explicar que, alguns anys, durant el buidatge dels arrossars després de la inundació hivernal, quan la pluja i altres aportacions d'aigua permeten fluxos de bona qualitat, es produeix aquest curiós fenomen biològic: durant dues o tres setmanes, el fitoplàncton que dóna a les aigües de l'Albufera la seua característica opacitat verdosa es redueix de tal manera que l'aigua es torna quasi transparent.

Sahuquillo va explicar com, darrere aquest procés excepcional, es troba un crustaci planctònic conegut com dàfnia o puça d'aigua (Daphnia magna), un xicotet invertebrat filtrador que prolifera en aquestes condicions i que és capaç de “netejar” per si mateix tota l'aigua del llac. Però, no obstant açò, va matisar que, així com la puça d'aigua pot produir la fase clara, no té la capacitat de mantindre-la. Segons Sahuquillo, per tal cosa seria necessari que aquest flux hídric apenes puntual, propi només d'alguns hiverns, es mantinguera any rere any fins a la primavera. D'aquesta manera, es facilitaria el desenvolupament de la vegetació submergida i, amb això, la recuperació de l'estat tròfic ideal de l'Albufera.

Així, recuperar i salvaguardar els valors ecològics i ambientals d'aquest ecosistema hauria de passar, obligatòriament, per que l'administració hidràulica garantira aquestes aportacions mínimes, tant en qualitat com en quantitat. El nou Pla Rector d'Ús i Gestió de l'Albufera, actualment en procés de redacció, hauria de contemplar i afrontar sense marrades aquesta realitat.

Nou canal de vídeos de la Fundació Assut

La Fundació Assut estrena canal de vídeos

divendres, 8 de novembre de 2013
La Fundació Assut acaba d'obrir una nova finestra per a donar a conèixer els seus projectes. Es tracta d'un canal de vídeos en la plataforma multimèdia Vimeo. Per a començar, els vídeos pujats estan relacionats amb el projecte web 2.0 sobre els Paisatges culturals de la Reial Séquia de Montcada.

En el primer, el professor Thomas F. Glick, historiador nord-americà, parla sobre la Casa Comuna de la Reial Séquia de Montcada mentre assisteix com convidat excepcional a la celebració d'una junta de govern d'aquesta comunitat de regants. En un altre dels vídeos, el propi Glick conversa amb Vicent Sales, president de la Fundació Assut, sobre les singularitats del paisatge cultural de l'Horta de València. Ho fan des de la finestra de la torre de la casa palau dels Boil, a Godella, junt al canal principal de la séquia.

Alejandro Roselló, síndic d'aigües d'aquesta mateixa institució, parla en un altre dels vídeos sobre les maneres de regar tradicionals de l'horta de Museros. I, finalment, pot vore's el tràiler del documental Esperant l'aigua, un projecte audiovisual produït per la Fundació Assut i dirigit pel realitzador Miquel Àngel Baixauli, un documental sobre la cultura de l'aigua i els usos agraris tradicionals de l'Horta.

Pàgina 3 de 712345...Última »
Contacta amb nosaltres | fundació assut © 2014 | Embarcador, 28 - 46012 - El Saler (València) | info@fundacioassut.org