La iniciativa forma part del projecte Leonardo “Learning for Lakes”, que coordina la Fundació Global Nature. El projecte, que compta amb la participació de llacs de Regne Unit, Polònia i Alemanya, té per objectiu intercanviar experiències sobre la gestió de llacs i aiguamolls.

El coordinador, Antonio Guillem, ha insistit en “l’interès de l’organització per ampliar el projecte perquè agents governamentals i gestors d’espais naturals valencians puguen beneficiar-se d’aquest aprenentatge i posar-ho en pràctica en les seues zones d’actuació.”

Vicent Sales, president de la Fundació Assut, i Ignasi Mangue, coordinador del projecte, van presentar la web acompanyats per l’alcalde de Montcada, Juan José Medina, el regidor d’Agricultura, José Vicente Cervera, i el sequier major de la RSM, Francisco Romeu. En acabar la presentació, es va projectar el curtmetratge Esperant l’aigua (2013), del documentalista Miquel Àngel Baixauli, col·laborador de la Fundació Assut i responsable d’alguns dels audiovisuals que estan incorporant-se gradualment a aquesta plataforma multimèdia.

‘Paisatges culturals a la Reial Séquia de Montcada’ és una iniciativa pionera en l’àmbit de la divulgació del paisatge a la Comunitat Valenciana, un portal d’Internet que pretén contribuir a la millora del coneixement i la conservació del patrimoni de l’Horta i l’ancestral cultura de l’aigua.

La intenció és fer-ho d’una manera dinàmica, oberta i participativa, implicant els usuaris, que podran publicar informació i aportar documentació a través de la web i les xarxes socials. D’aquesta manera, amb contribucions pròpies i alienes, aquesta plataforma anirà incorporant dia a dia nous continguts textuals, gràfics, audiovisuals i multimèdia.

La fase inicial del projecte ha consistit a oferir una visió multidisciplinària del territori a través de les mirades d’acadèmics i professionals com ara Thomas F. Glick, Vicent Sales, José María García Álvarez-Coque, Enric Guinot, Joan Olmos, Carles Sanchis Ibor, Mar Violeta Ortega, Josep Burriel, Antoni Garcia Osuna, Víctor Algarra i Beatriz Giobellina. En aquesta etapa, destaca també l’aportació dels regants de la Reial Séquia de Montcada a través del seu president i sequier major, Francisco Romeu.

En paraules del coordinador del treball, l’arqueòleg Ignasi Mangue, estem davant “una proposta divulgativa a la qual, a més d’aplicar la nostra experiència i una perspectiva acadèmica, hem volgut seguir el fil d’altres iniciatives europees i americanes que contemplen la protecció del paisatge des d’una perspectiva eco-cultural, reconeixent les persones com l’element central del paisatge.”

Pervivència amenaçada

L’horta de València és un dels paisatges culturals més singulars i valuosos d’Europa. Però, darrere de la seua aparença idíl·lica i d’immutable tipisme, s’amaga una realitat canviant, amenaçada i molt complexa. A la pàgina web, a través d’un article editorial, s’insisteix a recordar que, “enfront d’aquest clixé folklòric de la cultura de l’aigua i de l’horta, ha tingut lloc en realitat una greu destrucció del seu territori i dels seus valors patrimonials i mediambientals”.

Vicent Sales, president de la Fundació Assut, abunda en aquesta idea i opina que “la salvació de l’horta radica en la recuperació del protagonisme dels agricultors i regants, en la sostenibilitat i l’equilibri mediambiental que aquests han practicat durant segles”. Per aquest agricultor, agrònom i geògraf, “la solució passa, tal vegada afavorida per la crisi que vivim, per superar els models de producció i consum centrats en el curt termini i el ‘llarg’ benefici, i per restablir en certa mida la cultura tradicional de l’aigua”.

Presentació a València

La presentació d’aquest projecte tindrà lloc dijous que ve, 7 de març, a les 18 hores, en el Saló d’Actes de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Informàtica de la Universitat Politècnica de València (UPV), i en l’acte intervindran Joan Romero, catedràtic de Geografia de la Universitat de València; Ignasi Mangue, coordinador del treball, i José María García Álvarez-Coque, catedràtic d’Economia Aplicada i professor d’Economia i Política Agràries de la UPV.

En acabar, es projectarà en primícia el curtmetratge Esperant l’aigua (2013), un documental del realitzador Miguel Ángel Baixauli, col·laborador de la Fundació Assut i responsable d’alguns dels audiovisuals que aniran incorporant-se gradualment a aquesta plataforma multimèdia.

La iniciativa compta amb la col·laboració de la Secretaria d’Estat de Cultura del Ministeri d’Educació, Cultura i Esport, i de la Reial Séquia de Montcada.

A la foto, d’esquerra a dreta, Guillermo Palau, Ignasi Mangue, Vicent Sales i Thomas F. Glick, a la torre del Palau dels Boïl de Godella.

L’any passat, la trilladora va ser cinema d’estiu, seu de les projeccions de L’Albufera de cine, i escenari de concerts de jazz, Les nits de la Trilladora. I el seu potencial com a centre de dinamització social i de foment de la identitat cultural i ambiental d’aquest entorn és enorme. Quan van aparèixer els professors de la Universitat Politècnica cercant alguna idea per al Màster d’Arquitectura Avançada, Paisatge, Urbanisme i Disseny, prompte van sentir parlar de la Trilladora i de Jorge.

I prompte van convertir aquest vell edifici, lligat a l’agricultura de l’arròs i ja en desús, en objecte d’un curs pràctic entre les prioritats del qual està el formar arquitectes i enginyers amb sensibilitat pel medi ambient i el patrimoni, preocupats per la sostenibilitat i decidits a aplicar els conceptes del reciclatge en el seu treball.

El dissabte passat, 2 de març, els alumnes del màster es van reunir en la Trilladora del Tocaio per a exposar els seus projectes. Tota una declaració d’intencions, eixemple perfectament viable del que aquest edifici podria arribar a ser. Ha sigut només el principi. A partir d’ací, toca buscar el compromís de les persones i les institucions en la seua recuperació i conservació, i en la seua promoció com a espai de divulgació i sensibilització ben atent al paisatge, la vida i la cultura de l’Albufera. A la Fundació Assut, estem en açò.

La presentació tindrà lloc al Saló d’Actes de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Informàtica de la Universitat Politècnica de València (UPV), i en l’acte intervindran Joan Romero, catedràtic de Geografia de la Universitat de València; Ignasi Mangue, coordinador del projecte, i José María García Álvarez-Coque, catedràtic d’Economia Aplicada i professor d’Economia i Política Agràries de la UPV.

En acabar, es projectarà en primícia el curtmetratge Esperant l’aigua (Miguel Ángel Baixauli, 2013), un dels treballs documentals que aniran incorporant-se a aquesta plataforma d’Internet.

Amb aquesta mesura, es tractava d’evitar que la marjal de l’Albufera quedara en sec abans d’hora i sobtadament, com ve succeint any rere any, en concloure el període de caça hivernal. D’aquesta forma, les aus aquàtiques podrien trobar espais d’aigües someres on descansar i alimentar-se, refer-se de l’estrès i l’esgotament de la pressió cinegética i recuperar forces per afrontar amb garanties el seu viatge als territoris de cria.

I els efectes no s’han fet esperar. En l’última setmana, els camps inundats de l’Estell han concentrat la major quantitat de flamencs registrada en la història d’aquest aiguamoll: entorn de dos mil aus que no han passat desapercebudes entre agricultors i visitants.

Per a la Fundació Assut, aquest succés aparentment anecdòtic és un exemple de la importància que, en un àmbit com l’Albufera, les decisions de l’agricultor tenen en la conservació del paisatge i la biodiversitat, i de com el maneig de l’aigua i la gestió dels recursos poden tindre conseqüències positives per al medi ambient, perfectament compatibles amb l’activitat econòmica. I, en molts casos, fins i tot profitoses.

La custòdia del territori és una eina que permet la participació i implicació de la societat en la conservació i divulgació del patrimoni cultural i natural. El projecte desenvolupat en la partida de l’Estell entre la Fudació Assut i la Comunitat de Regants de l’Estell i Rojas compta també amb el suport del Parc Natural de l’Albufera, a través de l’Oficina de Gestió Tècnica de la Conselleria d’Infraestructures, Territori i Medi Ambient.

Peu de foto: Un bàndol de flamencs sobrevola l’Albufera (Toni Alcocer).

Amics i col·laboradors de la Fundació Assut i de la Comunitat de Regants de l’Estell passarem el matí de dissabte al Motor de Daniel per a dur a terme una acció d’adequació de l’entorn. L’activitat consistirà a netejar els voltants del motor, aportar una mica de terra en marges i motes, i plantar diverses espècies vegetals pròpies de l’aiguamoll.

Per acabar, esmorzarem al mateix motor. Es tracta de passar un matí agradable i, de pas, reconèixer els valors de l’arrossar com a ecosistema agrícola lligat als aiguamolls, així com la importància que aquests en tenen com a reservoris de biodiversitat, reguladors dels cicles de l’aigua i el clima, i generadors de recursos com ara la pesca, l’agricultura o l’aigua mateixa.

Apunta’t ací mateix o telefona al 609290225 (Vicent)

Superat el llindar del segle XXI, gairebé tothom reconeix que l’agrupació d’espais tradicionals d’horta que envolten i recorren l’àrea metropolitana de València, així com la seua cultura mil·lenària de l’aigua, constitueixen un dels més singulars i valuosos paisatges culturals del continent europeu. Qüestió que no ha d’estranyar-nos, ja que el conjunt del litoral mediterrani constitueix un privilegiat nínxol de paisatges antròpics amb un dels graus de biodiversitat més alts de tot el planeta. La historiografia recent (Glick, Rosselló, Courtout, Ostrom, Mateu, Guinot, Olmos, Martínez, Sales o Sanchis, entre altres) s’ha encarregat de remarcar-ho una i una altra vegada durant les darreres dècades. Com també ha quedat reflectit en el gruix de publicacions de la resta de la comunitat acadèmica, als informes paisatgístics de la UE (informe Dobris), el reconeixement de la UNESCO del Tribunal de les Aigües com Patrimoni de la Humanitat o les regulars reivindicacions de les plataformes ciutadanes com ara la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) de 2001.

Finalment, durant els anys 2005 i 2006, i en un context polític general europeu marcat per la protecció, gestió i ordenació dels seus paisatges (a través del Conveni Europeu del paisatge aprovat el 2000 a Florència), el govern autonòmic valencià va procedir a la redacció del Pla d’Acció Territorial de l’Horta de València (PATH) Aquest pla, dirigit per l’arquitecta Arancha Muñoz i dissenyat sota la influència dels paisatgistes de la Universitat de Harvard liderats per Carl Steinitz, establia un diagnòstic dels principals problemes, oportunitats i tendències que convergien en l’espai metropolità més important de terres valencianes. A més a més, el PATH identificava més d’una vintena d’unitats de paisatge, que en raó del seu volum d’elements identificats, passaren a convertir-se en el major inventari de patrimoni paisatgístic mai realitzat en aquesta comarca. Un inventari que permetia definir distints nivells de protecció, així com aplicar un grup de mesures concretes en favor de la preservació d’aquest territori, a través d’una sèrie d’estratègies variades.

Així, semblava que el PATH podia capgirar la llarga absència d’un ens metropolità i detindre la deriva destructiva d’aquest paisatge tradicional, però la seua aprovació i aplicació final han quedat en un inquietant suspens. Un impàs institucional que, de no remetre la situació actual, amenaça en convertir-se durant els propers anys en el pròleg d’una altra futura fase de destrucció massiva de les restes d’aquests paisatges de l’aigua.

El projecte: repensant els paisatges de l’aigua

Uns anys arrere, un grup d’investigadors i activistes patrimonials vinculats al Centre d’Estudis de l’Horta Nord decidírem participar en el PATH amb la intenció de contribuir a la millora del coneixement i conservació del patrimoni cultural de l’Horta. Un programa de treball col·laboratiu, que ens va deixar un valuós pòsit respecte la manera d’aproximar-nos i entendre globalment el paisatge. Passat un temps, i ja com a membres de la Fundació Assut, decidírem refinar la nostra recerca sobre aquest territori a través d’un projecte web 2.0. Una proposta divulgativa, on a més d’aplicar la nostra experiència i perspectiva acadèmica, decidírem seguir el fil conductor d’altres iniciatives europees i americanes, basades en la protecció i difusió dels paisatges tradicionals de l’aigua des d’una orientació eco-cultural.

Precisament, difondre i fer intel·ligible el coneixement del paisatge de l’Horta al gran públic fou un dels objectius que consideràrem prioritaris en aquesta nova etapa. Ja que enteníem que, per a garantir la preservació d’aquest conjunt d’espais i tradicions, era necessari aconseguir que una part substancial de la ciutadania els considerara part de la seua herència personal. Així mateix, també érem conscients que per a recuperar des d’un vessant democràtic i participatiu les permeabilitats històriques entre la ciutat de València i la seua perifèria, havíem d’admetre els distints trets i singularitats de l’actual societat multicultural. Finalment, totes aquestes qüestions enriquien exponencialment el patrimoni d’aquests paisatges culturals, ja que permetien viure’ls, recordar-los, observar-los i estimar-los des de diferents punts de vista. D’aquesta manera, la imatge col•lectiva de l’Horta, malgrat les seues abundants ambigüitats, es convertiria en un espai polifònic que tothom sentiria com a propi.

A continuació, calia definir quin era el marc espacial concret del nostre propòsit, ja que la complexitat i grandària geogràfica de l’Horta ens obligava a centrar-nos en un espai més reduït, més assumible. Decidírem seleccionar el territori irrigat per la Reial Séquia de Montcada, donada la nostra llarga trajectòria de vàries dècades de recerques sobre aquest escenari, i la positiva predisposició de la comunitat de regants a col·laborar amb nosaltres en el projecte. Val a dir que aquesta aportació de la Comuna de Montcada en el projecte ha sigut decisiva, ja que ens ha situat en una posició de privilegi per encarar la part antropològica de la cultura de l’aigua i d’altres múltiples aspectes socials relacionats amb les persones que reguen i treballen el camp, veritable motor d’aquest paisatge. Així doncs, era manifest que l’eix troncal d’aquest projecte havia de ser la pròpia séquia i la seua població agrària, acompanyades d’un seguit de distintes capes d’informació que des d’una perspectiva holística definiren la coexistència de funcions ecològiques, econòmiques, culturals, històriques i estètiques en aquest territori.

Partint d’aquests objectius i filosofia de treball, el més coherent era configurar el gruix dels continguts del projecte web a través del ja assenyalat enfocament eco-cultural del territori. És a dir, entendre que l’espai ocupat per aquest canal de reg és un sistema viu on interactuen distints elements naturals i culturals, acoblats per un seguit de relacions mútues que s’han anat teixint al llarg del temps. D’acord amb aquests principis, creàrem dins el web un espai central on havien de reposar els principals continguts, sota el títol paisatges culturals. Aquest gran contenidor d’informació quedava configurat en tres grans àrees: espai físic, paisatges de l’aigua i la gent. L’àrea de l’espai físic, corresponia a la representació d’allò natural, la biosfera, mentre que les altres dues (paisatges de l’aigua i la gent), corresponien a tot allò que constitueix la representació cultural del paisatge, la ionosfera. Unes àrees que al seu mateix temps decidírem esmicolar en un seguit de subapartats i seccions, que respongueren al conjunt de complexitats que donaven forma al mosaic territorial ocupat per la Séquia de Montcada. Per altra banda, aquesta fragmentació “artificial” dels continguts (una mena de taxonomia paisatgística sui generis), també ens resultava útil a l’hora de formalitzar un treball multicapes que ens facilitara una circulació fluïda de la informació pel laberint d’escales, espais i distints nínxols culturals.

Acceptar la multifuncionalitat d’aquest paisatge cultural ens ha portat, també, a interioritzar una manera de treballar transdisciplinar i horitzontal bastant necessària. Comptat i debatut, una experiència de feina col•laborativa simultània molt enriquidora, on la presència de gent de distintes disciplines acadèmiques i professionals, ha permès incorporar una gran varietat d’enfocaments i maneres d’observar el paisatge, així com d’interpretar-lo i explicar-lo. Finalment, durant els anys 2011 i 2012, i gràcies a una subvenció del Ministeri de Cultura (que hem pogut renovar recentment), ha sigut possible enllestir la primera fase d’aquest projecte, amb la implementació de tota l’estructura de la web i el seu sistema de navegació. Tot incloent també una mínima part de materials, i algunes aplicacions i recursos online que presentarem públicament a principis del 2013.

El següent pas en el desenvolupament d’aquest treball multimèdia serà ampliar progressivament el volum de continguts, així com afegir altres funcionalitats i aplicacions. A més a més, esperem també incorporar les mirades d’altres investigadors que contribueixen a la transdisciplinarietat que persegueix aquest projecte. Un darrer objectiu rellevant per a les properes etapes és fer el salt a les xarxes socials, amb la intenció que una part important d’aquest web es transforme en una plataforma i xarxa distributiva de coneixements i accions sobre aquest paisatge. Una xarxa on la gent a peu de carrer o vora séquia, puga també participar en el bastiment del coneixement i ajudar a donar forma al patrimoni dels paisatges culturals de la Reial Séquia de Montcada.

Ací es pot vore l’article publicat originalment a Harca.

L’acord de custòdia del territori que manté la Fundació Assut amb la Comunitat de Regants de la Partida de l’Estell constitueix una iniciativa pionera en l’àmbit de l’Albufera, en ser el primer a implicar directament a un col·lectiu d’agricultors. L’objectiu de l’acord és el de desenvolupar iniciatives relacionades amb la integració i adequació de les pràctiques agrícoles, la recuperació del patrimoni, la gestió racional de la caça, la millora de l’hàbitat i la promoció d’activitats i usos compatibles amb l’agricultura. En el pacte es contempla també l’execució de programes d’investigació i d’accions d’educació i divulgació.

En general, es tracta de projectes encaminats a afavorir tant als titulars i usuaris del sòl, que veuen revaloritzades les seues terres i la seua activitat, com a la societat en el seu conjunt, beneficiària última d’una gestió del territori racional i responsable. La intenció d’aquest acord pioner és també establir una sèrie de mecanismes i eines de gestió que puguen servir de model en àmbits similars, allí on l’agricultura i, en particular, el conreu de l’arròs siguen el principal recurs productiu.

A la Fundació Assut, mitjançant aquest model de gestió, juntament amb diversos propietaris en zones de cultiu d’arròs de l’Albufera de València, duem a terme diverses activitats per a la conservació i revaloració del patrimoni cultural, així com per a l’estudi rigorós i la posada en pràctica de models de gestió d’aquest tipus de cultiu respectuosos amb la biodiversitat d’aquest complex ecosistema (macroinvertebrats, flora, avifauna).

Lloc: Oficina de SEO/BirdLife a la Comunitat Valenciana.

C/ Tavernes Blanques, 29 baix, 46120 Alboraia (València)
Horari: de 19.30 a 20.30 h.