L’Albufera és cèlebre més enllà dels seus confins per la seua immensa riquesa pesquera.”

La Fundació Assut, amb l’objecte de contribuir en una millor conservació i divulgació dels nostres valors naturals i culturals, proposa, juntament amb les comunitats de pescadors de l’Albufera, la declaració de l’activitat tradicional de la pesca en el llac com Bé d’Interès Cultural.



En paraules de Carles Sanchis Ibor, geògraf i patró de la Fundació Assut, la pesca tradicional a l’Albufera és “una activitat exemplar de gestió sostenible de béns comunals”. I afegeix que “la societat valenciana està en deute amb els pescadors, ja que, atenent al principi de contaminador-pagador, haurien de ser indemnitzats pel perjudici que la contaminació de l’Albufera ha produït sobre el seu mitjà de vida”.


L 'interès de la pesca en l’Albufera està motivat per moltes circumstàncies. Prové de la seua llarga tradició, de la seua adaptació al medi, de la seua identificació secular amb la societat on es desenvolupa.

Resulta també de les peculiaritats de la seua pràctica, que la diferencien d’altres formes de pesca mediterrànies. De les seues antigues estructures organitzatives. Dels seus arts, el seu llenguatge, els seus símbols propis… I de molts altres valors que cal protegir i donar a conèixer.

La pesca tradicional en l’Albufera té, a més, l'interès especial de ser una realitat cultural amenaçada, manifestació residual d'unes maneres de vida que el progrés i els canvis socials han anat fent desaparèixer. Proposar la seua declaració com Bé d'Interès Cultural ha de ser el primer pas per a la seua conservació.


L 'estreta vinculació entre els aiguamolls i l'ésser humà ha determinat costums i creences que segueixen presents hui en moltes societats locals. La pesca és un d'aqueixos usos ancestrals que han determinat la realitat de les poblacions limítrofes amb L’Albufera. 
 Existeixen documents de la pràctica de l'aprofitament piscícola des d'abans de la conquesta cristiana i reglamentacions escrites des dels orígens del Regne de València, cap a 1241. Des d'aqueix moment, es compta amb una gran quantitat d'arxius i documents històrics que informen de com ha anat evolucionant amb el pas del temps.

 La tipologia de la pesca tradicional en l’Albufera està repleta de singularitats i elements propis que caracteritzen l'especificitat d'aquesta activitat. Malgrat mostrar trets comuns amb altres aiguamolls del Mediterrani i d'Europa, la pesca en l’Albufera mostra una sèrie de trets que permeten identificar-la amb claredat. 
 Quan la pesca era una de les formes de vida dels pobladors de les ribes de la llacuna i un dels aprofitaments més importants d'aquest aiguamoll, els mètodes i sistemes de pesca eren molt diversos. Amb el pas del temps, part dels sistemes de captura, pràctiques i arts de pesca han anat perdent-se i, a dia de hui, subsisteix una part d’allò que hi va haver en el seu moment.

 La pesca amb fitora a la llum de torxes, amb canya, amb nansa (mornells i mones i totes les seues variants), el gamber, les xarxes estàtiques o les calaes són només una part de les moltes modalitats de pesca que, durant segles, s'han practicat a l’Albufera.

C om ha succeït amb altres zones del planeta, els llaços existents entre l'ésser humà i la natura s'han anat afeblint conforme les noves tecnologies, la seguretat en el proveïment d'aliments i d'aigua o la millora de la qualitat de vida han anat guanyant terreny. El minvament i la degradació dels aiguamolls, que en l’Albufera han sigut especialment evidents, han provocat la pèrdua de rendibilitat de la pesca i el seu gradual abandó.

 Lamentablement, encara no es reconeix suficientment aquesta funció que els aspectes socioculturals poden exercir en la gestió sostenible dels aiguamolls.


A tenent a la legislació vigent (Llei de Patrimoni Cultural Valencià), s'entén per un bé immaterial “aquelles activitats, creacions, coneixements, pràctiques, usos i tècniques representatius de la cultura tradicional valenciana, així com aquelles manifestacions culturals que siguen expressió de les tradicions del poble valencià en les seues manifestacions musicals, artístiques o d'oci, i especialment aquelles que han sigut objecte de transmissió oral i les que mantenen i potencien l'ús del valencià”. 
La pesca tradicional a l’Albufera té, a més, l'interès especial de ser una realitat cultural amenaçada, manifestació residual d'uns models de vida que el progrés i els canvis socials han anat fent desaparèixer. Més enllà del tipisme sentimentalista, proposar la seua declaració com a Bé d'Interès Cultural ha d'entendre's com un primer pas per a la seua conservació.


L 'activitat tradicional de la pesca a l’Albufera de València pot ser considerada com un bé cultural mereixedor de la màxima protecció per moltes raons:

• Prové d'una llarga tradició plenament identificada amb la societat en la qual es desenvolupa. La pesca està documentada ja des d'abans de la conquesta cristiana (com el mateix Tribunal de les Aigües) i durant segles va constituir el principal aprofitament econòmic de la llacuna.
• Suposa una activitat exemplar de gestió sostenible de béns comunals i també compta amb estructures organitzatives de fort arrelament i implantació social.
• És una activitat ancestral, carregada de singularitats i peculiaritats que la diferencien d'altres formes tradicionals de pesca existents en aiguamolls mediterranis i altres localitats més llunyanes.
• Les arts i els aparells emprats en la pesca tradicional de l’Albufera (alguns ja desapareguts) suposen, en alguns casos, elements exclusius d'aquest entorn.
• La pesca tradicional a l’Albufera compta, a més, amb un lèxic propi, riquíssim i irrepetible, amb una gran quantitat de símbols i codis, que la fan mereixedora d'una especial atenció: les espècies piscícoles, les arts, els noms dels redolins…
• Té totes aquestes arts i els sistemes de pesca tradicionals, les barques, les calaes, que són, a més, elements que contribueixen a configurar el paisatge.

• És un referent i un model tradicional de gestió que l'ésser humà ha anat dissenyant amb el pas dels segles amb l'objecte d'aconseguir una explotació sostenible dels recursos naturals d'un aiguamoll. El manteniment d'aquestes tècniques i del saber tradicional en el qual es basen resulta un instrument essencial per a la conservació de la diversitat biològica.


U na gran part dels aiguamolls del planeta, i especialment aquells que han evolucionat de forma paral·lela amb l'ésser humà, posseeixen valors patrimonials d'enorme riquesa. Aquests sistemes s'associen a usos i tradicions mil·lenaris, aporten informació arqueològica sobre el passat remot i serveixen com a refugis de vida silvestre i assentament de comunitats humanes.

 Moltes de les tècniques tradicionals que l'ésser humà ha ideat per a explotar els recursos disponibles als aiguamolls, entre els quals s’inclou la pesca, són el resultat d'una evolució de segles. Aquests usos i costums formen part del nostre patrimoni i de la nostra identitat. En molts casos, arriben a ser un exemple de sostenibilitat i resulten fins i tot essencials per a la conservació de la diversitat biològica. 
 El patrimoni cultural que atresoren els aiguamolls ha sigut objecte d'una especial atenció. La qüestió de com integrar els aspectes culturals en l'ús racional i el maneig dels aiguamolls va ser el marc de treball en què es va plantejar la VIII Conferència Ramsar (València, 2002) sota el lema “Aiguamolls: aigua, vida i cultura”. En 2003, la 32 Conferència General de la UNESCO va aprovar la “Convenció per a la salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial”, insistint en la seua importància com a “cresol de la diversitat cultural i garant del desenvolupament sostenible…” i en “la profunda interdependència que existeix entre el patrimoni cultural immaterial i el patrimoni material cultural i natural”.

 Estiga associat o no amb ecosistemes naturals, siga material o immaterial, el patrimoni cultural és una de les qüestions que majors inquietuds genera en les societats actuals. Preservar un llegat únic i irrepetible és una de les raons que justifiquen engegar mesures i iniciatives com aquesta que presentem.