Aquest quadern, editat per la Fundació Assut amb la col·laboració de l’Ajuntament de València mitjançant la Regidoria d’Agricultura, Horta i Pobles de València, adapta i proposa per al cas concret de l’Albufera de València una sèrie d’indicacions i bones pràctiques en el cultiu de l’arròs plantejades per organismes com l’Institut Valencià d’Investigacions Agràries (IVIA), l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries de la Generalitat de Catalunya (IRTA), la Fundación Doñana 21 i la pròpia Fundació Assut.
L’objecte del projecte ha estat la revisió i reedició d’un manual de bones pràctiques en el cultiu de l’arròs a l’Albufera de València. El propòsit és oferir un document de divulgació útil i pràctic que promoga el treball conjunt de l’agricultor, la societat civil i l’Administració pública a favor de la recuperació, la conservació i la sostenibilitat d’un ecosistema aquàtic i un paisatge natural i cultural de gran valor i plenament associats al cultiu de l’arròs: l’Albufera de València.
Aquesta proposta recupera, revisa i optimitza la difusió d’un treball realitzat per la pròpia Fundació Assut en 2011 dins del projecte titulat «Model de sostenibilitat territorial en un aiguamoll costaner del Mediterrani: L’Estell (Parc Natural de l’Albufera)», el qual ja proposava una sèrie de pautes de treball que afavoriren una pràctica agrícola de l’arròs més respectuosa i compatible amb la conservació del medi ambient.
Concretament, al manual es tracten els següents aspectes:
▪ L’agricultura de l’arròs i la conservació del medi ambient
▪ El paper de l’agricultor
▪ Arrossars i aiguamolls
▪ L’agrosistema de l’arrossar a l’estiu i l’hivern
▪ Canals, marges i séquies
▪ Els treballs a la parcel·la
▪ La fertilització
▪ L’ús responsable de fitosanitaris
▪ El control de la vegetació adventícia
▪ El control de plagues
▪ El control de malalties
▪ Les varietats de l’arròs
▪ El tractament del restoll
▪ La gestió dels arrossars a l’hivern
▪ Legislació i documents de consulta
Justificació
L’agricultura és una de les activitats productives més íntimament relacionades amb el medi natural: el sòl, l’aigua, la vegetació, la fauna, el clima, el paisatge… És també per tant la pràctica que més ha modificat aquest medi. Hui són pocs els hàbitats que no es troben subjectes al maneig i la gestió de l’ésser humà, la qual cosa fa que l’agricultura i, particularment, l’agricultor siguen peces essencials en la gestió i la conservació del territori.
Als aiguamolls litorals, l’agricultura de l’arròs constitueix una de les activitats tradicionals. A Europa, especialment als països del Mediterrani, molts d’aquests ecosistemes aquàtics han esdevingut paisatges antròpics on l’arrossar ha ocupat l’espai que abans ocupaven les marjals naturals. L’Albufera és un exemple clar d’aquesta transformació.
A hores d’ara, lògicament, el conreu de l’arròs és determinant en el manteniment i l’equilibri de molts aiguamolls. Del desenvolupament d’aquesta pràctica agrícola depén en un grau molt considerable la conservació de la biodiversitat i la sostenibilitat d’un paisatge natural i humà ple de singularitats i valors que cal mantindre i, en molts casos, recuperar. La intensificació agrícola, l’ús de fertilitzants i productes fitosanitaris, el control de la vegetació o la gestió dels arrossars a l’hivern són qüestions que requereixen d’una gestió basada en criteris de sostenibilitat ambiental. L’agricultor, la societat i les administracions públiques han de treballar units per la conservació d’aquests sistemes a fi de garantir el seu futur. Més encara quan l’agricultura ha de ser una garantia per a la sostenibilitat dels nostres paisatges, de la biodiversitat i de la salut humana.
