En la Fundació Assut estem d’enhorabona. Celebrem els recents doctorats, ambdós per la Universitat Politècnica de València, del nostre president, Vicent Sales, i la nostra col·laboradora Mar Ortega. Ho celebrem perquè, com han reconegut els seus respectius tribunals d’avaluació, les seues tesis constitueixen importants contribucions al coneixement de l’Horta de València i, d’alguna manera, també a la seua conservació.

Aprofitem l’ocasió per a ressenyar els dos treballs i per a reivindicar de nou, molt especialment des de l’estudi i el coneixement, l’enorme interès que tenen els nostres paisatges culturals de l’aigua, amb l’Horta com a referència.

El treball de Vicent Sales al voltant de l’evolució dels regadius històrics de l’Horta (Les ampliacions modernes als regadius històrics. Jovedat i Extremal de la Reial Séquia de Montcada) “reclama una versió revisada i reduïda destinada a llibreries”, com ha apuntat Carles Sanchis Ibor. La tesi de Mar Ortega (Collective management of irrigation in Eastern Spain. Intgration of new technologies and water resources) constitueix un interessantíssim estudi sobre l’adaptació de la gestió col·lectiva del reg a la incorporació de les tecnologies i recursos propis dels nous temps.

L’evolució del regadiu tradicional

A partir de l’estudi del regadiu de la Reial Séquia de Montcada (RAM), el més important de l’Horta de València, Vicent Sales aprofundeix en l’evolució de la superfície irrigada al llarg del temps, en l’ús dels recursos hídrics i en el paper desenvolupat per les elits polítiques i econòmiques en la conducció del procés.

Sales ha dedicat diversos lustres a bussejar en arxius desordenats, a recórrer pam a pam aquest territori d’horta i a reflexionar sobre un procés mil·lenari que es va iniciar al segle VIII amb l’assentament de clans berbers i que ha continuat fins als nostres dies.

De les primeres alqueries a la conquesta cristiana

Aquell primer regadiu va consistir en l’aprofitament de fonts, a l’entorn de les quals van sorgir els primers nuclis de població, les alqueries. A la fi del segle X, amb la construcció del canal de derivació de les aigües del riu Túria, al recurs hídric autòcton, les fonts, s’afegeix aquest altre recurs permanent que, mitjançant successives desviacions, va propiciar una densificació dels espais irrigats dins de la trama ja establida.

Finalment, a partir del segle XIII, després de la conquesta militar, la colonització i la transformació feudal de la societat per part de la corona cristiana, decidida a continuar amb l’agricultura irrigada, l’espai es reestructura; es produeix una concentració dels nuclis habitats, que disminueixen en nombre i augmenten en grandària; s’amplia la xarxa de reg, i el model proporcional andalusí és gradualment substituït per un altre basat en l’adscripció permanent de l’aigua a les parcel·les i a la igualtat de drets de cadascuna d’elles a l’ús regular de l’aigua.

Les ampliacions modernes del Jovedat i l’Extremal

El resultat del nou procés d’ocupació és la creació d’un regadiu amb ple dret a l’ús de l’aigua del Túria, el Jovedat, i uns espais externs al sistema que empren recursos hídrics autòctons i aprofiten els sobrants del sistema: l’Extremal.

I sobre açò precisament versa la tesi de Vicent Sales, del creixement de l’un i l’altre, de l’evolució del Jovedat i l’Extremal vinculats a la Reial Séquia de Montcada, de les ampliacions modernes dels regadius històrics de l’Horta de València.

La tesi de Mar Ortega i els dilemes de la gestió de l’aigua

Si el treball de Vicent Sales se centra en l’àmbit de la Reial Séquia de Montcada i l’evolució de les formes de reg tradicionals de l’Horta de València, Mar Ortega amplia l’abast del seu estudi a altres sistemes de regadiu, així com a la incorporació de noves tecnologies i recursos.

Resumint, Ortega reflexiona en la seua tesi sobre els dilemes actuals de la gestió de l’aigua, centrant-se en les mesures que actualment predominen a València, però contemplant-les també a escala global: la implementació del reg localitzat, la reutilització d’aigües residuals tractades i l’ús conjunt dels recursos superficials i subterranis.

Nous temps per a les regles del reg

Aquesta agrònoma opta per conèixer i analitzar com són en cada cas els diferents aspectes de la gestió col·lectiva del reg, atenent especialment a la percepció que de la seua evolució tenen els propis regants.

Estudia, per exemple, els principis d’operació en el maneig de l’aigua —proporcionalitat i uniformitat de la freqüència de reg— i la seua transformació en regles aplicables a la gestió col·lectiva, regles que donen lloc a interaccions on prevalen l’equitat i la transparència.

I analitza com aquestes normes tradicionals relacionades amb l’aprofitament de les aigües superficials s’adapten als nous desafiaments, tals com són, com ja s’ha dit, la implementació del reg per degoteig o l’ús conjunt de nous recursos com ara les aigües subterrànies i les aigües residuals tractades.

Un manual per a la presa de decisions

En conclusió, l’obra de Mar Ortega pot resultar molt útil a l’hora d’adoptar o modificar les difícils i complexes polítiques de regadiu, ja que identifica i compara aspectes locals que influeixen en l’assumpció o adaptació de mesures, tecnologies i recursos per part de les comunitats de regants o altres gestors del reg.

——————–

Peu de foto: Vicent Sales, a la dreta, defensant la seua tesi davant el tribunal format per Artemi Cerdà, Thomas F. Glick i Carles Sanchis Ibor.